RELATS I MICRORELATS EN CATALÀ

Aresta Crítica és un bloc que publica temes artístics i literaris amb il·lustracions de pintures, fotografies, temes musicals i / o, fragments amb referències a altres autors. Si es coneix l'autoria, s'explicitarà. En el cas de no aparèixer, se sol·licita a l'autor, autors, que informin el blog per retirar-les. En cas contrari es consideraran col·laboracions. Els usuaris estan advertits i conformes amb la política de cookies segons La Llei espanyola. http://politicadecookies.com/index.php.

I ara i també en català.

******

JET LAG    

 Volar m’apassiona, em trasbalsa i alhora em serena i relaxa. És una passió obsessiva. Com qui del món ho vol veure tot. No pel forat del pany, no. Amb un gran angular. M’ajuda a prendre distància de les febleses, de les discussions i de la rutina. El sentiment de tenir els peus clavats a terra em subleva. És treure els claus un a un i desar-los en un calaix, amagats i tancar-ho tot amb pany i forrellat.  Que no surtin i em tornin a amarrar a les coses mesquines, vulgars, quotidianes!

Estimo volar, deixar el llast, la roba estesa, les andròmines, els endimaris, tot ancorat a terra. Aquesta càrrega feixuga, dels deures sense tenir res en el haver propi, lluny de mi. Ser el que jo soc. No el que els demés volen o esperant que sigui. Que no em sentí utilitzat per uns i altres. El meu soci  a la feina, els pares, la dona, la família, els amics i els fills. Comprenc perfectament a Lady Valentine. Va fugir i seu asseguda davant del mar, feliç i alliberada.

Enlairat, enlairat avió! Vá! Amunt!. La cabina alçada en angle de quaranta cinc graus, corre més ràpid, encara més, encara més… Les ales amb els flaps desplegats, mentre rugeixen els motors, fins que els llums dels cinturons s’apaguen i volem lliurats de lligams.

Som entre el cel i la terra, ningú no ens mana. No he dormit gens. De nit he vist la tempesta,  els llamps i trons que feian bambolejar l’avió, sense por, mirant per la finestreta, gaudint de l’espectacle. Anem cap a la llibertat.

Com puc ésser capaç d’explicar d’una forma coherent, el que em passa quan m’enlairo amb l’ala delta, el parapent o en globus a l’Empordà i puc volar, mentre veig el meu petit país sota els núvols i el sol ixent roig i esplendorós? Gaudeixo com un eixelebrat! Aixó és tot?

De sobte la sensació canvia. Aterrarem aviat. Hem creuat l’Atlàntic. He d’anar a un congrés a Sao Paulo i tornar a la càrrega feixuga de trobar persones amb qui he de formalitzar un negoci que tant se me’n dona. Tinc ganes d’ anar a l’Hotel i deixar-ho tot en mans del meu soci que dorm i somiqueja al meu costat.

De nit la ciutat de Sao Paulo es mostra en tota la seva brutal extensió. Els gratacels sembla que ens engoliran de sobte. En arribar a l’aeroport les llums enlluernant arreu; sento una fatiga, un desconsol i tot el meu cos està amarat d’una suor freda. Deixo les maletes a l’ hotel, molt prop de la Via Consolaçao i vaig a esbargir-me al centre.

Per uns carrerons estrets, arribo a una plaça immensa. És dissabte i el brogit del mercat nocturn em captiva per uns moments. Desprès em sento arrossegat per els mil i un colors i olors d’un món bigarrat. Hi ha petites parades amb pedres precioses, àgates, aiguamarines, topazis, maragdes, turmalines. Les fruites tropicals madures envaeixen els meus sentits amb la seva intensa olor, en una simfonia de colors fan piles a les prestatgeries. En veure’m un venedor m’ofereix pinya natural que regalima damunt d’una lleixa de fusta i l’hi rebutjo mig marejat.

Les serps son en uns cabassos i un xicot negre porta una enorme pitó enrrotllada al seu coll com un foulard. Se’m atansa i fujo espaordit. Em sereno una mica i segueixo sense rumb, vorejant el mercat.

Les dones porten amples vestits blancs i mocadors al cap. Són grosses com les dones que porten mercaderies i les santeres de San Salvador de Bahia. La pell negra llueix amb l’oli de coco que unta els braços i l’escot generós. Venen herbes remeieres, llaminadures i pastissets fregits allà mateix en unes cassoles grans, amb paelles que escalfen en un fogonet de gas.

Hi ha una petita orquestra, i unes noies morenes amb bikini de tanga, ballen la samba al damunt d’un taulell, lluint uns culs perfectes, els culs més bonics del món amb un ritme desenfrenat. Els nois  que se les miran, belluguen el cos amb la cadència innata que senten els brasilers  per la música.

El ball i les olors em fan sentir com un embriac. L’excitació del moment va pujant fins a l’extrem que sento com si m’anés a desmaiar. No he dormit gens i temo caure en qualsevol moment. El cap em comença a donar voltes, els ulls em fan estranyes giragonses i el món roda al meu voltant.

Entro en una tenda blanca on veig unes cadires per seure i reposar. Unes dones tenen un ninot de roba, i li van clavant agulles. Una a la ma dreta, i sento una punxada. Ara a la ma esquerra i un ai! s’escapa dels meus llavis. Van clavant agulles en el ninot i veig com regalima sang de les meves mans, del nas,  els braços i els peus. La darrera la claven al bell mig del seu cos, al cor. Tot es fon en la negror.

Em desperto de dia al Lobby de l’Hotel. A la recepció em diuen que les dones espantades amb el meu desmai han vist l’adreça a la tarja de la meva cambra, i m’han portat amb un taxi. El metge de l’hotel em diu que he sofert una lipotímia. El meu soci em mira estranyat.

- Què t’ha passat? Has desaparegut. Jo em moria de son i me’n he anat a dormir fins que m’han cridat de la recepció. Son les set del mati. Tens les mans plenes d’esgarrinxades.

- No és res. No t’amoïnis. M’ho he fet amb unes bardisses prop del mercat.

-Estàs boig. Al mercat negre? No ho saps que és perillós anar de nit per Sao Paulo?

-No duia quasi diners ni res que podés cridar l’atenció-  li responc.

-Be afanyat. Jo me’n faré càrrec del clients i de tot. Descansa unes hores. Ja saps que hem d’anar a la tarda a l’aeroport per agafar l’avió cap a Iguazú.

Intento descansar, però només veig el ninot de drap amb les agulles, i les esgarrifances i tremolors tornen a capgirar el meu cervell.

Només quan ens enlairem en direcció a Iguazú retorno a la normalitat. Ja som per damunt de terra. Deslliurat de les agulles que se’m claven a les mans, els braços, les cames, els peus i al cor. Des de l’aire les cascades m’atrauen com un iman. Sembla com si ja hi hagués anat en un altre vol, pot ser en un altre vida, que endevino va ser més joiosa en un lloc salvatge, feréstec, primitiu amb persones de una altre civilització amb gent de vida senzilla, enmig dels boscos, la vegetació i les fruites tropicals. Segueixo sense dormir gens, mentre el meu company fa capcinades  indiferent al paisatge i als colors rosats, grocs, malva i finalment magenta de la magnifica posta de sol damunt les cascades.

Al mati demano un helicòpter per fer el vol en mig del brogit de l’aigua, l’escuma i la boira dels salts d’aigua. Vaig sol al costat del pilot, que em repta fent brometes per veure si em marejo. Gaudeixo com un boig, crido de emoció com un eixelebrat, li demano que s’apropi cada cop més i més a la caiguda de les aigües, al gran salt , fins quasi tocar l’aigua que bull quan es barreja el salt amb el riu. Ell està una mica neguitós del meu atreviment.

 En un viratge, em deslligo del cinturó i una força sobrenatural, demoníaca em fa obrir la porta. Planejo sobre l’escuma ferotge, que m’atrau amb cant de sirena mitològica, pujo amb l’aire  de les aspes del helicòpter i com una pedra em submergeixo aigües avall i m’engoleixen desficiat de dolor. Les agulles clavades al meu cos comencen a sagnar, mentre una rialla diabòlica ressona com un crit de victòria. Tot es fon en la negror. De sobte albiro una llum al final d’un túnel, una gran claror i la pau. Després les ombres de molts éssers m’esperen en un gran prat per pujar a un avió. El vol definitiu al prat immens de milers d’anys endarrere o potser mil anys endavant.

Isabel Demestre  10 de Febrer de 2015