Volar m’apassiona, em trasbalsa i alhora em serena i
relaxa. És una passió obsessiva. Com qui del món ho vol veure tot. No pel forat
del pany, no. Amb un gran angular. M’ajuda a prendre distància de les
febleses, de les discussions i de la rutina. El sentiment
de tenir els peus clavats a terra em subleva. És treure els claus un a un i
desar-los en un calaix, amagats i tancar-ho tot amb pany i
forrellat. Que no surtin i em tornin a amarrar a les coses
mesquines, vulgars, quotidianes!
Estimo volar, deixar el llast, la roba estesa, les
andròmines, els endimaris, tot ancorat a terra. Aquesta càrrega
feixuga, dels deures sense tenir res en el haver propi, lluny de mi. Ser
el que jo soc. No el que els demés volen o esperant que sigui. Que no
em sentí utilitzat per uns i altres. El meu soci a la feina, els
pares, la dona, la família, els amics i els fills. Comprenc perfectament
a Lady Valentine. Va fugir i seu asseguda davant del mar, feliç i
alliberada.
Enlairat, enlairat avió! Vá! Amunt!. La cabina alçada
en angle de quaranta cinc graus, corre més ràpid, encara més, encara més… Les
ales amb els flaps desplegats, mentre rugeixen els motors, fins que
els llums dels cinturons s’apaguen i volem lliurats de lligams.
Som entre el cel i la terra, ningú no ens mana. No he
dormit gens. De nit he vist la tempesta, els llamps i trons que
feian bambolejar l’avió, sense por, mirant per la finestreta, gaudint de
l’espectacle. Anem cap a la llibertat.
Com puc ésser capaç d’explicar d’una forma coherent,
el que em passa quan m’enlairo amb l’ala delta, el parapent o en globus a
l’Empordà i puc volar, mentre veig el meu petit país sota els núvols i el sol
ixent roig i esplendorós? Gaudeixo com un eixelebrat! Aixó és tot?
De sobte la sensació canvia. Aterrarem aviat. Hem
creuat l’Atlàntic. He d’anar a un congrés a Sao Paulo i tornar a la càrrega
feixuga de trobar persones amb qui he de formalitzar un negoci que tant se me’n
dona. Tinc ganes d’ anar a l’Hotel i deixar-ho tot en mans del meu soci que
dorm i somiqueja al meu costat.
De nit la ciutat de Sao Paulo es mostra en tota la
seva brutal extensió. Els gratacels sembla que ens engoliran de sobte.
En arribar a l’aeroport les llums enlluernant arreu; sento
una fatiga, un desconsol i tot el meu cos està amarat d’una suor freda. Deixo
les maletes a l’ hotel, molt prop de la Via Consolaçao i vaig a esbargir-me al
centre.
Per uns carrerons estrets, arribo a una plaça immensa.
És dissabte i el brogit del mercat nocturn em captiva per uns moments. Desprès
em sento arrossegat per els mil i un colors i olors d’un món bigarrat. Hi ha
petites parades amb pedres precioses, àgates, aiguamarines, topazis,
maragdes, turmalines. Les fruites tropicals madures envaeixen els meus sentits
amb la seva intensa olor, en una simfonia de colors fan piles a les
prestatgeries. En veure’m un venedor m’ofereix pinya natural que regalima
damunt d’una lleixa de fusta i l’hi rebutjo mig marejat.
Les serps son en uns cabassos i un xicot negre porta
una enorme pitó enrrotllada al seu coll com un foulard. Se’m atansa i fujo
espaordit. Em sereno una mica i segueixo sense rumb, vorejant el mercat.
Les dones porten amples vestits blancs i mocadors al
cap. Són grosses com les dones que porten mercaderies i les santeres de San
Salvador de Bahia. La pell negra llueix amb l’oli de coco que unta els braços i
l’escot generós. Venen herbes remeieres, llaminadures i pastissets fregits allà
mateix en unes cassoles grans, amb paelles que escalfen en un fogonet de gas.
Hi ha una petita orquestra, i unes noies morenes amb
bikini de tanga, ballen la samba al damunt d’un taulell, lluint uns culs
perfectes, els culs més bonics del món amb un ritme desenfrenat. Els
nois que se les miran, belluguen el cos amb la cadència innata que
senten els brasilers per la música.
El ball i les olors em fan sentir com un embriac.
L’excitació del moment va pujant fins a l’extrem que sento com si m’anés a
desmaiar. No he dormit gens i temo caure en qualsevol moment. El cap em comença
a donar voltes, els ulls em fan estranyes giragonses i el món roda al
meu voltant.
Entro en una tenda blanca on veig unes cadires per
seure i reposar. Unes dones tenen un ninot de roba, i li van clavant agulles.
Una a la ma dreta, i sento una punxada. Ara a la ma esquerra i un ai! s’escapa
dels meus llavis. Van clavant agulles en el ninot i veig com regalima sang de
les meves mans, del nas, els braços i els peus. La darrera la claven
al bell mig del seu cos, al cor. Tot es fon en la negror.
Em desperto de dia al Lobby de l’Hotel. A la
recepció em diuen que les dones espantades amb el meu desmai han vist
l’adreça a la tarja de la meva cambra, i m’han portat amb un taxi. El
metge de l’hotel em diu que he sofert una lipotímia. El meu soci em mira
estranyat.
- Què t’ha passat? Has desaparegut. Jo em
moria de son i me’n he anat a dormir fins que m’han cridat de la
recepció. Son les set del mati. Tens les mans plenes d’esgarrinxades.
- No és res. No t’amoïnis. M’ho he fet amb unes
bardisses prop del mercat.
-Estàs boig. Al mercat negre? No ho saps que és
perillós anar de nit per Sao Paulo?
-No duia quasi diners ni res que podés cridar
l’atenció- li responc.
-Be afanyat. Jo me’n faré càrrec del clients
i de tot. Descansa unes hores. Ja saps que hem d’anar a la tarda a l’aeroport
per agafar l’avió cap a Iguazú.
Intento descansar, però només veig el ninot de drap
amb les agulles, i les esgarrifances i tremolors tornen a capgirar el meu
cervell.
Només quan ens enlairem en direcció a Iguazú retorno a
la normalitat. Ja som per damunt de terra. Deslliurat de les agulles
que se’m claven a les mans, els braços, les cames, els peus i al
cor. Des de l’aire les cascades m’atrauen com un iman. Sembla com si ja
hi hagués anat en un altre vol, pot ser en un altre vida, que
endevino va ser més joiosa en un lloc salvatge, feréstec, primitiu amb
persones de una altre civilització amb gent de vida senzilla, enmig dels
boscos, la vegetació i les fruites tropicals. Segueixo sense dormir gens,
mentre el meu company fa capcinades indiferent al paisatge i
als colors rosats, grocs, malva i finalment magenta de la magnifica posta de
sol damunt les cascades.
Al mati demano un helicòpter per fer el vol en mig del
brogit de l’aigua, l’escuma i la boira dels salts d’aigua. Vaig sol al costat
del pilot, que em repta fent brometes per veure si
em marejo. Gaudeixo com un boig, crido de emoció com
un eixelebrat, li demano que s’apropi cada cop més i més a la caiguda de
les aigües, al gran salt , fins quasi tocar l’aigua que bull quan
es barreja el salt amb el riu. Ell està una mica neguitós del meu
atreviment.
En un viratge, em deslligo del cinturó i una
força sobrenatural, demoníaca em fa obrir la porta. Planejo sobre l’escuma
ferotge, que m’atrau amb cant de sirena mitològica, pujo
amb l’aire de les aspes del helicòpter i com una pedra em
submergeixo aigües avall i m’engoleixen desficiat de dolor. Les
agulles clavades al meu cos comencen a sagnar, mentre una
rialla diabòlica ressona com un crit de victòria. Tot es
fon en la negror. De sobte albiro una llum al final d’un túnel, una gran claror
i la pau. Després les ombres de molts éssers m’esperen en un gran
prat per pujar a un avió. El vol definitiu al prat immens
de milers d’anys endarrere o potser mil anys endavant.
Isabel Demestre 10 de Febrer de 2015
